L’església de Sant Pere de les Puel·las és un edifici històric situat a la plaça de Sant Pere, en la part vella de la ciutat de Barcelona.
La història relata que Lluís el Piadós, fill de Carlemany, va fer construir el 801 una petita església dedicada a Sant Sadurní, durant la reconquesta de Barcelona, en mans dels musulmans. D’aquest antic edifici preromànic en queden alguns indicis: una làpida on està escrit “OBIT ERA 891”, unes impostes esculpides i uns relleus amb una creu i les lletres gregues: alfa i omega.
L’any 945, el comte de Barcelona, Sunyer I, i la seva esposa, Riquilda, van fer construir un monestir de monges benedictines dedicat a Sant Pere. Es guarda l’acta de consagració de l’any 945 i sabem que va assistir-hi el fill de Sunyer, Borrell II, el primer comte sobirà de Catalunya.
L’any 985, el monestir va ser totalment destruït per la incursió d’Almanzor. Poc temps després va ser reconstruït. El segle XII, els almoràvits van tornar a destruir el monestir. El 13 de gener de 1143 el temple va tornar a ser consagrat i va entrar en l’època del seu màxim esplendor que va del segle XII a el segle XV aproximadament, tres-cents anys durant els quals va gaudir de la protecció del Papa i del rei Alfons I d’Aragó. Al voltant del monestir es va anar desenvolupant el Vilar o Vilanova de Sant Pere format per camperols i artesans dedicats a l’art tèxtil.
El 5 de juny de 1697 les tropes franceses van assetjar la ciutat i van ocasionar greus danys al monestir i la seva església. En la guerra de Successió la lluita entre les forces catalanes i l’exèrcit castellà-francès va arribar fins al mateix monestir que va canviar de mans un total d’onze vegades al llarg d’una sèrie d’atacs i contraatacs. La batalla entre els dos exèrcits va tornar a deixar en mal estat el monestir i l’església. Posteriorment, la comunitat de monges va poder tornar a la normalitat i va aixecar un nou campanar i va ampliar les dependències monàstiques.
L’entrada dels francesos a Barcelona (1808) va tenir com a conseqüència un nou saqueig del monestir i una destrucció parcial de l’edifici. El 1814 les monges van ser expulsades i no van poder tornar-hi fins dos anys després.
En 1823 van tornar a ser desallotjades durant cinc anys per convertir el monestir en una presó. L’any 1835 es va produir l’expulsió definitiva pel Decret de Desamortització. El monestir va tornar a ser presó. Uns anys més tard les monges van iniciar l’edificació d’un nou monestir (1877-1879) al carrer Anglí, en la part alta de la ciutat.
Pocs anys després, el municipi de Barcelona va decidir destruir els edificis conventuals i el claustre de doble planta per construir edificis destinats a allotjar els habitants d’una ciutat en plena expansió.
En els inicis de segle XX només quedava l’església de Sant Pere que va ser incendiada durant la Setmana Tràgica (1909) i va ser destruït el campanar romànic, anomenat “la torre dels Ocells”, també va quedar malmesa la primitiva capella de Sant Sadurní. La restauració de l’església va ser confiada a l’arquitecte Eduard Mercader que va modificar substancialment l’estructura de l’edifici. El 1936 es va tornar a incendiar l’església i es van destruir alguns arcs i columnes. En les reconstruccions posteriors es va tenir en compte la seva funcionalitat com a edifici parroquial la qual cosa li ha donat l’aspecte que té actualment.
L’església de Sant Pere de les Puel·las ha format part dels esdeveniments històrics de la ciutat de Barcelona al llarg de l’últim mil·lenni. Després de les vicissituds complicades ―de vegades, tràgiques― que han marcat el seu destí, l’església de Sant Pere de les Puel·las segueix sent testimoni dels esdeveniments històrics més importants de la ciutat de Barcelona, acull en el seu interior, ple de pau i recolliment, a creients i no creients, i és signe identitari de tot un barri.
